Si hi ha una persona que ha estat omnipresent en les darreres dècades en cadascuna de les actuacions de la banda, al carrer o en espais tancats, eixa ha sigut Siro Marchante García, qui malauradament ens ha deixat fa uns dies. Miquel Escrivà, qui fou president de l'Agrupació Musical Santa Cecília de Bellreguard, comparteix amb nosaltres un emotiu escrit que volem reproduir com homenatge a la persona i a la seua dedicació a la banda, al qual ens sumem des d'ARa Bellreguard.
SIRO, L’ABANDERAT DE BELLREGUARD
El passat 24 d’octubre, l’Agrupació Artístico -Musical Santa Cecília de Bellreguard va viure un dels moments més emotius i dolorosos de la seua història recent en acomiadar el seu abanderat. La música no va sonar per a celebrar, sinó per a retre honors, fer costat a la família i recordar la figura d’una persona fonamental que custodiava el símbol i l’orgull de tota la banda.
Siro, nascut a El Provencio (Conca), va arribar a Bellreguard al principi de la dècada dels seixanta del segle passat. En aquell moment, el poble experimentava un gran creixement després de la gelada de 1956, tant pel que fa a l’expansió urbanística com a l’activitat exportadora de la taronja, la qual cosa va atraure moltes persones que, com ell, van migrar al nostre municipi. Ell va aconseguir integrar-se perfectament en el teixit social, cultural i diari d’un poble profundament arrelat a la seua llengua i costums, i va esdevenir una part imprescindible de la memòria col·lectiva local. Qui no el recorda vestit amb saragüells en la festivitat dels Sants de la Pedra, portant l’estel lluminós que obria la cavalcada dels Reis Mags, formant part de la Coral Sant Miquel i, sobretot, com a portador de la bandera de l’agrupació musical.
En la dècada dels anys setanta, quan els músics veterans es van reorganitzar per a crear l’escola de música i començar de nou a fer cercaviles, van necessitar un nou abanderat, ja que sense ensenya la banda no podia eixir al carrer. Davant la pregunta de qui es faria càrrec d'aquesta responsabilitat, Siro Marchante es va convertir en l’abanderat de Bellreguard.
Ser abanderat no és només obrir el pas; és custodiar la nostra història, representar els nostres valors i portar ben alt el nom del nostre poble i de la nostra música. Siro ho feia amb l’orgull i la dignitat que només algú que estima profundament aquesta societat pot tindre. Ell no era només qui obria el camí de la banda; era el reflex dels nostres millors valors. La seua implicació incondicional en cada acte, el seu compromís ferm amb l’estendard que custodiava amb tant de respecte i, per damunt de tot, el seu bon humor constant, feien d’ell una persona insubstituïble.
Estem segurs, però, que Siro ha iniciat el seu camí cap a l’eternitat de la millor manera: envoltat de l’estima dels seus i amb la música que tant va estimar ressonant al cel de Bellreguard. Per a tots nosaltres ha estat un autèntic privilegi compartir tants moments de germanor i veure’l portar la nostra ensenya amb tanta estima i dedicació.
Miquel Escrivà, Bellreguard, octubre de 2026
La imatge que compartim és una de les publicades a l'any 1996 en el llibre "Bellreguard, vist per Francesc Vera".
