Albergínia blanca

Solanum melongena L. - Solanàcies

Informació general i cultural
Aquesta varietat d’albergínia es caracteritza per l’inusual color blanc que presenta. Es tracta d’una albergínia poc cultivada, coneguda en horts familiars, però ara més apreciada, ja que hi ha diverses iniciatives recents per a promoure-la. Aquesta entrada en particular prové de Torreblanca, de la Plana Alta. 
Informació agronòmica
Les plantes són vigoroses, de port baix en relació amb altres varietats, i obertes, amb entrenusos curts i una producció mitjana. El fruit té forma ovoide, és a dir, semblant a un ou, de color blanc lletós sense brillantor, i és de grandària mitjana. Forma un calze xicotet i amb poques espines. Aquesta varietat presenta una bona uniformitat de calibres i bona adaptació al cultiu a l’aire lliure. El color blanc dels fruits demana un tracte delicat per a evitar les taques i que perda interès comercial.
Informació organolèptica i nutricional
De pell grossa i de carn blanca, suau i melosa. Molt bona per a fregir i torrar. La vida després de la collita és més curta que les varietats obscures o llistades, ja que al cap de pocs dies es reblaneix un poc.

Albergínia llistada de Gandia

Solanum melongena L. - Solanàcies

Informació general i cultural
De les solanàcies plantades als horts, les albergínies són les més amants de la calor, més que la tomaca, el pebre i la creïlla. Introduïdes pels àrabs des de l’Índia, les albergínies estan dissenyades per a créixer en ple estiu i a ple sol. La varietat llistada de Gandia és la clàssica entre les clàssiques per tot el món coneguda. Aquesta varietat, que era la més utilitzada pels
agricultors per ser la més adaptada a la zona, estava lligada a l’important mercat de verdures de Gandia, on el comerç de l’albergínia va ser de gran rellevància fins a la dècada dels 60.
Informació agronòmica
Són plantes potents, de fulles grans, de vora ondulada i moltes vegades amb punxes als nervis de la fulla i als calzes de les flors. La soca és dura i les arrels són fortes i fondes per buscar l’aigua i aprofitar-la bé, de la qual l’albergínia és molt exigent, especialment quan creixen els fruits. El fruit es cull jove, quan té el color brillant i la pell polida. Es deu repassar la collita cada 3 o 4 dies, ja que no paren de produir. Quan el fruit ha perdut la
brillantor, ja està passat per a mercat.
Informació organolèptica i nutricional
En algunes varietats la carn del fruit pica, però les nostres varietats cultivades piquen molt poc o gens. És una albergínia molt apta per a torrar, fregir o farcir. Si l’albergínia es grana massa, les llavors es fan dures i molestes al mos.

Albergínia roja de Gandia

Solanum melongena L. - Solanàcies

Informació general i cultural
El cultiu de l’albergínia ha donat personalitat a les hortes de la Safor -el litoral des de Xeraco a Gandia-, on el clima benigne a l’hivern, les terres sorrenques i orgàniques de les marjals i el saber fer dels llauradors de poble, donen una combinació
completa i necessària per a fer les millors albergínies. Les diverses varietats guardades pels llauradors ens permeten triar al nostre gust. Així, hi ha formes llargues, globoses o rodones, també anomenades «de bola»; i colors diversos, des de les
blanques fins a les negres, passant per les verdes, morades, llistades i roges. Com la “roja de Gandia”, de forma allargada i un agradable color roig moradenc, ben coneguda a la Safor, però poc en altres comarques.
Informació agronòmica
La planta agraeix les terres fèrtils i fondes, però també li van bé les terres més pesades. Per això va millor que les pebreres i les tomaques en les terres argiloses, però recordem que li agrada l’aigua sense embassar. Aquesta albergínia cal collir-la de bon matí, perquè té tendència a reblanir-se al cap de pocs dies. No podem guardar llavors dels fruits en maduresa comercial. En ser joves, les llavors no estan acabades; per això caldrà deixar madurar bé algun fruit en la mata per tal d’obtindre llavor bona.
Informació organolèptica i nutricional
Sense diferència culinària de les altres albergínies, excepte que per la forma va millor per a ser fregida que torrada. Presenta un agradable i peculiar color roig moradenc que la fa inconfusible.

Pimentó "del cuerno"

Capsicum annuum L. - Solanàcies

Informació general i cultural

Els pimentons, també denominats pebreres o pebres, són tradicionals als nostres camps i les nostres taules, on es consumeixen de moltes formes; en major quantitat els pebres dolços, ja que els picants, amb poca quantitat, n’hi ha prou. Aquest pimentó és originari de la Canal de Navarrés, tradicionalment se’l coneix com “del cuerno” i és més triangular que els altres pebres del tipus banya, que són més tubulars i encorbats.

Informació agronòmica

Planta d’alçària mitjana i bones fulles per a ombrejar. El fruit és de secció triangular, amb tres lòculs, predominantment. La pell és de textura llisa. Quan s’acaba la collita del pimentó verd, es deixa que madure a roig, i encara manté l’interès comercial, ja que és dolç i agradable. Es tracta d’una varietat de producció mitjana.

Informació organolèptica i nutricional

El pimentó verd o roig de la varietat “del cuerno” de la Canal s’utilitza tendre a les amanides o és molt adequat per als fregits i sofregits, ja que la carn és fina i dolça, i la pell també és fina. És una varietat completament absenta de picor. És essencial en multitud de plats de la cuina mediterrània, com per exemple el gaspatxo. El pimentó verd és ric en vitamina C, i el roig en vitamina A. També abunden els minerals com el calci, el potassi i el fòsfor. Es pot consumir assecat, fet que fa que es reduïsca el contingut en vitamines.

Pimentó quatre morros

Capsicum annuum L. - Solanàcies

Informació general i cultural

Varietat de fruits grossos de forma rectangular amb quasi el doble de llarg que d’ample, principalment amb quatre lòculs o cavitats que fa que marque quatre cantons, caires o morros, la qual cosa dóna nom a aquest tipus de fruit.

Informació agronòmica

Les plantes són de port mitjà i bastant vigoroses. En tractar-se de fruits de calibre mitjà-gran requereixen la col·locació d’un aspre o perxell per a evitar el trencament de les branques. Els fruits tenen una coloració intensa tant en immaduresa (verd fosc) com en estat madur (roig fosc). El calze i la base del peduncle, curt i bastant gros, es troben per davall dels muscles formant una cavitat. Presenten bona producció, calibre molt homogeni i molt bona adaptació al cultiu a l’aire lliure.

Informació organolèptica i nutricional

Pimentons dolços, molt saborosos, de pell fina i carn grossa que permet el consum tant per a torrar com per a fregir. Molt adequat per a plats com l’espencat, esgarrat o escalivada.

Pimentó valencià

Capsicum annuum L. - Solanàcies

Informació general i cultural

Es tracta d’una variant del pimentó llarg de Reus, varietat tradicional molt estesa per tota la costa mediterrània. És el pimentó, o pebrera, típic de les nostres comarques. Es caracteritza per tindre majoritàriament tres lòculs i ser tres vegades més llarg que ample.

Informació agronòmica

La planta és bastant vigorosa, amb un bon fullatge que cobreix bé els fruits i evita així la planxada del sol. Es cultiva molt bé a l’aire lliure i dóna bones produccions. Els fruits es mostren penjants en la planta. Són de color verd mitjà quan són immadurs i rojos a l’arribada a l’estat madur. El pes mitjà és d’uns 190 grams, de carn gruixuda i amb forma triangular o, de vegades, quadrangular. Els fruits presenten bona uniformitat en els calibres i els cantons ben marcats.

Informació organolèptica i nutricional

Pimentó dolç, de pell fina i bona carn que permet l’ús tant per a fregir com per a torrar. També és indicat per a conservar i consumir en salmorra.

Pimentó nyora

Capsicum annuum L. - Solanàcies

Informació general i cultural

La nyora, o pimentó de bola, és una varietat de pimentó xicotet, originari d’Alacant i Múrcia, que es deixa assecar al sol. A Guardamar del Segura les nyores s’assequen al costat del mar i de les salines mitjançant túnels solars, tenint com a substrat les arenes de les dunes. Les altes temperatures per l’efecte hivernacle permeten l’evapotranspiració de la nyora tendra, mentre que la sorra conserva la calor i permet un assecament homogeni.

Informació agronòmica

La planta té un port erecte d’alçària mitjana, amb peduncles també erectes. La producció és alta i uniforme. Els fruits són baies de color verd al principi, fins a arribar a un roig brillant intens quan estan madurs. Tenen forma redona i aplanada, i a l’interior trobem moltes llavors.

Informació organolèptica i nutricional

La nyora, com a pimentó roig sec, apareix al voltant del segle XVII en esdevindre un producte molt demanat per a la fabricació del pebre roig com a condiment culinari, element imprescindible per a la preparació d’embotits, per les seues propietats conservants i curatives. Té un sabor dolç, amb un toc picant, i és molt utilitzat en la gastronomia alacantina i en els arrossos típics valencians (a banda, caldereta, de peix, de marisc...).

Tomaca mutxamel

Lycopersicon esculentum Mill.

Informació general i cultural

La tomaca mutxamel és una varietat conreada àmpliament al municipi de Mutxamel i a les comarques alacantines en eneral. Aquesta és una de les varietats amb més solera de les terres valencianes. Són fruits caracteritzats per les marcades costelles i muscles intensos, i per ser una varietat tardana, ja que es cull a la tardor.

Informació agronòmica

Planta vigorosa i amb bon fullatge. Aquesta varietat presenta unes costelles característiques i també muscles d’un verd intens –en estiu, de vegades, d’un taronja groguenc–, que es mantenen fins i tot en plena maduració. Pot presentar clevills amb intensitat variable depenent de l’època de maduració. Una característica molt interessant d’aquesta varietat és la bona seqüència de quallat i, per tant, el molt bon nivell productiu. Més adequada per a cultiu de tardor-hivern.

Informació organolèptica i nutricional

Posseeix bones qualitats organolèptiques. És una varietat destinada al consum en fresc i presenta una pell fina, però resistent. La millor tomaca que podem trobar a l’hivern.

Tomaca del pebre

Lycopersicon esculentum Mill.

Informació general i cultural

La tomaca del pebre és una especialitat que ja conserven pocs agricultors. Abans era freqüent en l’horta de València, ara és més difícil de trobar. Cal buscar entre els i les productores directes i alguns mercats de proximitat per a trobar, als mesos d’estiu, aquesta tomaca de forma i qualitat especials. El que caracteritza aquesta tomaca és la forma del fruit, diferent de les diverses tomaques piriformes, ja que té la forma d’un pimentó.

Informació agronòmica

La tomaca del pebre necessita perxell, perquè els fruits són delicats i, si toquen terra, perden qualitat. La planta té un fullatge pendulat característic, i no és molt dens, motiu pel qual és sensible al planxat. També presenta facilitat de clevillat a la zona dels muscles, que manté bastant de temps de color verd. Com totes les tomaques allargades, és bastant sensible a la “pesseta” (podridura apical). No és molt productiva, però si el quallat de les flors és bo, els pomells tenen fruits molt homogenis i de grandària considerable. Aquesta varietat produeix molt poca llavor, motiu pel qual hi ha dificultats per conservar-la.

Informació organolèptica i nutricional

Tomaca de gran qualitat, molt dolça i de menjar agradable, sol ser una tomaca molt plena i amb poca llavor, considerada pels experts una de les millors tomaques del mercat.

Tomaca de pera

Lycopersicon esculentum Mill.

Informació general i cultural

La tomaca de pera pertany al grup de les tomaques de doble ús, ja que poden ser utilitzades per a taula i per a les conserves, que tradicionalment es feien a les cases de les famílies llauradores per allargar-ne el consum. Són varietats que completaven les tradicionals de taula, ja que també tenen molt bon gust, i de vegades salvaven la temporada.

Informació agronòmica

El cultiu normal és terrer, sense guiar, tot i que també es pot conduir amb perxell. És una varietat rústega i resistent, que agrupa la maduració dels pomells, i així ens dóna la collita en menys temps que altres varietats. Presenta bona floració i bon quallat, és molt productiva. El fruit sol ser de pell resistent, de color uniforme i sense problemes de clevillat. La forma és més o menys allargada i de grandària mitjana, tot i que hi ha algunes varietats de fruit gran.

Informació organolèptica i nutricional

Fruit consistent, de carn dura, sense buit interior, de vegades la pell pot ser més dura i és convenient pelar-les. De bon sabor, quan estan ben madures són dolces i farinoses, i poden utilitzar-se en amanides o en la cuina en general. Molt adequades per a fer salses i conserves domèstiques.

Tomaca quarantena

Lycopersicon esculentum Mill.

Informació general i cultural

La tomata quarantena és fruit del treball dels llauradors i de les llauradores de les marjals i dels marenys valencians: el Perelló, Sueca, Cullera i d’altres indrets. El clima especial de prop de la mar permet avançar molt el cultiu de la tomaca, per poder arribar els primers al mercat. Almenys així era quan no hi havia plàstics i hivernacles. Ara és poc cultivada, només algunes persones amb molta afició la conreen.

Informació agronòmica

Aquesta varietat necessita una tècnica local de forçament del clima. Es tracta de col·locar bardisses fetes amb palla d’arròs, orientades al sud per captar la calor del migdia, al mateix temps que protegeixen el nord per evitar el fred. Així, les plantes a recer, es poden collir les primeres tomaques allà pel mes d’abril. La mata no pot ser molt alta, ja que la palla no supera el metre d’alçada, de manera que la tomaquera es poda a tres braços, per aconseguir bons pomells a la part baixa, que, a més, venen junts.

Informació organolèptica i nutricional

La millor de les primerenques, saborosa i poc àcida. Molt bona per a amanida.

Tomaca rosada d'Altea

Lycopersicon esculentum Mill.

Informació general i cultural

La tomaca rosada d’Altea és una varietat procedent del municipi d’Altea, de la comarca de la Marina Baixa. Aquesta varietat es caracteritza per formar fruits de color rosa lleugerament aplanats quan maduren. La qualitat organolèptica que presenta ha fet que aquesta varietat haja agafat els últims anys gran renom, sobretot al sud de València.

Informació agronòmica

Aquesta varietat funciona molt bé tant a l’aire lliure com a l’hivernacle en el cicle de primavera-estiu. Presenta uns muscles d’intensitat mitjana que contrasten amb un color verd blanquinós dels fruits immadurs. Té una bona seqüència de quallat, que es reflecteix en una bona productivitat. Fruit gran, molt cridaner.

Informació organolèptica i nutricional

Es caracteritza per presentar fruits molt sòlids i carnosos, amb una acidesa suau i un sabor equilibrat.

Tomaca valenciana blanca

Lycopersicon esculentum Mill.

Informació general i cultural

La tomaca valenciana blanca, també anomenada bombo, és una varietat cultivada tant a l’aire lliure com en hivernacle a diversos pobles de la Ribera Baixa (com pot ser el Perelló), de la Ribera Alta i de L’Horta. Aquest subtipus de la tomaca valenciana es distingeix del subtipus masclet perquè presenta fruits més grossos i amb menys punta, i desenvolupa en estat immadur un verd molt blanquinós ratllat.

Informació agronòmica

La varietat valenciana blanca presenta trets típics del tipus valenciana: fruits de base apuntada (en aquest cas molt moderada), muscles molt marcats i sovint ratlles verdes que van des del muscle verd fins al terminal de floració. Es caracteritza també perquè presenta un interior molt sòlid amb lòculs desorganitzats, molt carnós i poca quantitat de polpa amb llavors. Sol presentar una seqüència de quallat intermèdia i clevillat important, sobretot si es fa un cultiu tardà amb incidència de rosades de matí.

Informació organolèptica i nutricional

Aquesta varietat destaca per l’acidesa baixa, un sabor equilibrat i per la carnositat. També cal destacar que té la pell molt fina, per la qual cosa es recomana collir￾la quan verola per comercialitzar-la a mercats que no estiguen molt prop.

Tomaca valenciana masclet

Lycopersicon esculentum Mill.

Informació general i cultural

La tomaca valenciana denominada “masclet” és coneguda per presentar fruits bastant apuntats. Igual que altres subtipus de tomaca valenciana, presenta muscles molt marcats, fruits immadurs de color verd clar i moltes vegades ratlles verdes. És molt cultivada a les comarques del voltant de la ciutat de València. Es considera molt antiga. Sol cultivar-se a l’aire lliure i, a alguns pobles de la Ribera Baixa, sota hivernacle.

Informació agronòmica

Aquesta varietat presenta el tret més típic del tipus valenciana, que són els fruits apuntats. Es caracteritza també per presentar un interior molt sòlid amb lòculs desorganitzats, molt carnós, i sol tindre més quantitat de polpa que la valenciana blanca. La seqüència de quallat és intermèdia i té un clevillat bastant important, sobretot si es fa un cultiu tardà, amb incidència de rosades de matí.

Informació organolèptica i nutricional

És de característiques organolèptiques molt similar a la valenciana blanca: poca acidesa, sabor equilibrat i carnositat. Les tomaques del grup de les valencianes són la referència de qualitat per a molts consumidors i consumidores de la nostra terra.