Veus de Bellreguard

Des de l'adolescència que escric; relats, poemes, històries... Ho feia i ho faig per passar l'estona, sense cap altra pretensió. Aquesta setmana compartisc amb vosaltres algunes coses que he escrit:

1. Nit: Quina nit vindrà i deixarà reminiscències del teu alé? Tot queda i tot passa, diuen els poetes; i és cert. Recordar és fer poesia. Vindràs amb mi, nit? Vindràs i passaràs!! Poeta, poeta, poeta.

2. Demà: Demà, si plou, no pense fer ni un dels quefers de casa; eixiré al camp per mullar-me de pluja fresca i tindré fred, la pell de gallina i els mugrons empitonats. Tornaré destil·lat com el perfum de llima, fresc com la pluja de tardor... D'aquesta tardor tardana, amb un incert desassossec solar.

3. Vers tou que es desfà com un terròs de sucre en l'aigua; va i ve de paraules marginals que, químicament combinades, trauran l'aigua - pols emocional d'un cor seduït. Saps què? Vull estimar-te, no escriure vers lliure o vers empresonat de paraules mengívoles.

4. Miratge: L'oblit és un miratge, una enganyifa de les ombres; aleshores, no cal bufar-se com un gos per oblidar!!! Els oblits i Freud. Els oblits i prou.

Ximo Costa, Bellreguard, maig de 2026

LA GUERRA DEL FRANCES
-Rebel·lió a Pego al maig de 1813-
En el marc de la Guerra del Francés (1808-1814), el comportament de les tropes franceses en la nostra zona es va caracteritzar per l'abús de la població, saqueig i devastació, que a Bellreguard el 29 de juliol de 1812 es va materialitzar en l'assassinat del regidor primer de l'ajuntament, Pascual Carbonell, el cadàver del qual el van penjar d'un arbre per a atemorir a la població.
L'article que he inclòs en el meu blog https://enricmipellicer.blogspot.com encara que és de l'interés d'algunes famílies de Bellreguard, amb els sobrenoms de Surdos, Masses, Floretes i de la Gasolinera, es refereix a una rebel·lió popular al maig de 1813, d'uns 300 guerrillers (tropes regulars, bandolers i veïns del poble) de l'entorn de Pego, que va ser sufocada per les guarnicions de soldats francesos establides a Ondara, Gandia i Dénia El resultat va ser la mort de 18 soldats francesos i 3 o 4 guerrillers.
Una altra de les conseqüències de la rebel·lió va ser el rapte i desaparició del pegolí Josef Alcina Cardona, del qual no es va tornar a tindre notícies. La seua filla, Rosa Alcina Ferrando es va casar a Palmera amb Joseph Antoni Todolí Puig, avantpassat de les famílies nomenades a dalt. 

Enric Pellicer. Bellretguard, maig de 2026

ANAR A L'ARTICLE COMPLET

ESCLAVITUD (BELLREGUARD, SEGLE XVIII)

Certs aspectes de la realitat se solen situar en eixe espai destinat a les llegendes, ficcions o recreacions mentals, que habitualment estimem que només afecten tercers i en tot cas en llocs llunyans. Tal és el cas de l'esclavitud, el recorregut de la qual alcança les albors de la civilització i que continua vigent en l'actualitat.

Un poema de Marc Granell : "Cançó de bressol per a despertar consciències", adaptat per Miquel Pérez i María Moreno, ens convida a reflexionar sobre l'actualitat de l'esclavitud.L’objectiu que ens hem proposat en l’article publica en el blog https://enricmipellicer.blogspot.com és descriure un fet relacionat amb l'esclavitud que lamentablement també va ocórrer al Bellreguard del segle XVIII.

En la revisió del Quinque Libri de Bellreguard des de 1620 fins a 1820, s'ha observat l'existència d'un esclau que va habitar a Bellreguard en el segle XVIII, del qual es va registrar la seua defunció el 28 de Juny de 1764 : Joseph Nadal; esclau que fou de Joseph Pellicer.

Respecte de l'origen de l'esclau Joseph Nadal no tenim informació. És de suposar que procediria de la participació ibèrica en el tràfic atlàntic, en la qual Portugal i Castella proveïen d'esclaus africans a tot el Mediterrani occidental.

La condició de cristià nou la va poder adquirir a Bellreguard en el moment de la seua compra, possiblement en la primera mitat del segle XVIII, la qual cosa no hem pogut comprovar en extraviar-se el Quinque Libri que cobrix l'etapa de 1701 a 1748, o bé va ser batejat amb anterioritat.

Si s'ha de jutjar pel tracte que va tindre en el seu enterrament, la relació que va tindre amb la família que el va comprar degué ser favorable, evidentment amb les limitacions de la seua condició d'esclau, atés que l’enterraren en el vas situat en la capella de la Trinitat, que la família Pellicer tenia reservada en l'antiga església, a més de l'assistència de tres sacerdots, vespres i lletanies, que normalment es feia en enterraments solemnes.

Formalment l'esclavitud en la península ibèrica es va abolir en 1837 i finalment en 1886 a Cuba.

Enric Pellicer. Bellretguard, maig de 2026

ANAR A L'ARTICLE COMPLET

Ximo Costa, Bellreguard, maig de 2026

Del “no estorben” al respeto de Europa: el papel del MITECO en la gestión de la costa

Las recientes declaraciones del secretario de Estado de Medio Ambiente, Hugo Morán, pidiendo a comunidades autónomas y ayuntamientos que “no estorben” en la gestión de la costa, junto al llamamiento de la ministra para la Transición Ecológica, Sara Aagesen, al respeto de la normativa europea, vuelven a poner sobre la mesa una cuestión de fondo: cómo se ejerce el poder desde el MITECO en la política de costas y qué lugar ocupa la participación territorial en esa gestión.

El debate sobre la gestión del litoral español evidencia una tensión persistente entre el discurso político y la realidad física de la costa. Cuando desde el Estado se apela a que otras administraciones “no estorben”, no solo se simplifica un problema complejo, sino que se ignora una evidencia básica: la costa no es un espacio administrativo, sino un sistema dinámico cuya gestión exige cooperación institucional, conocimiento científico y participación pública efectiva.

La experiencia acumulada por técnicos, administraciones autonómicas y locales y colectivos ciudadanos del litoral, como los integrados en SOMOSMEDITERRANIA, es clara: la costa es un bien común y su gestión no admite órdenes unilaterales. Deslegitimar el papel de comunidades autónomas, ayuntamientos o de la propia sociedad civil no es liderazgo político; es renunciar a una responsabilidad que, por definición, es compartida.

El caso de la Comunitat Valenciana resulta especialmente ilustrativo. Alrededor del 70 % de las playas valencianas presenta hoy procesos de erosión, un fenómeno que no puede explicarse recurriendo a decisiones urbanísticas adoptadas hace décadas conforme a la legalidad vigente. En muchos tramos, antes de la construcción de infraestructuras estatales, el mar se encontraba a una distancia hoy difícil de imaginar. La causa no es coyuntural, sino estructural y bien conocida: la alteración del transporte natural de sedimentos.

Durante décadas, puertos, diques y espigones —infraestructuras estatales construidas dentro del mar— han interrumpido el flujo natural de arena, generando déficits crónicos aguas abajo. A ello se suma el cierre casi total del aporte sedimentario de los ríos como consecuencia de embalses y regulaciones. No se trata de una interpretación interesada, sino de física litoral básica. Sin embargo, el relato oficial sigue desplazando el foco hacia los frentes urbanos, confundiendo causas con efectos y exonerando implícitamente a quienes sí han modificado la dinámica costera.

En ese contexto, resulta técnicamente inexacto equiparar paseos marítimos y asentamientos urbanos con “muros”, como afirmó Hugo Morán. Esa comparación parte de una visión ajena a la realidad cotidiana de la costa, muy distinta de la que compartimos quienes vivimos en ella y entendemos el estilo de vida mediterráneo. En el Mediterráneo, estos espacios forman parte de un modelo histórico de relación entre las personas y el mar: facilitan el acceso universal, permiten el paseo cotidiano —especialmente de las personas mayores—, favorecen la vida social y, en muchos casos, cumplen también una función de protección civil frente a temporales cada vez más intensos. Reducirlos al mismo plano que una infraestructura portuaria ignora tanto la ciencia como la realidad social de la costa.

La apelación ministerial al respeto de la normativa europea es pertinente, pero resulta insuficiente si se interpreta de forma parcial. Respetar Europa no consiste, en esperar a que la Comisión Europea inicie procedimientos de infracción, como ocurre ahora, en materia de concesiones en el Dominio Público Marítimo-Terrestre, sino en afrontar una nueva Ley de Costas alineada con las directrices de la Unión Europea que aplique de manera coherente principios como la proporcionalidad, la seguridad jurídica, la participación pública efectiva y la toma de decisiones basada en la mejor evidencia científica disponible.

En la Comunitat Valenciana, la aplicación de la Ley de Costas está generando conflictos difíciles de conciliar con esos principios: deslindes arbitrarios que afectan a viviendas legales, sustitución de la propiedad por concesiones precarias y servidumbres que vacían de contenido derechos consolidados, sin compensación económica efectiva. La inseguridad jurídica no es un efecto colateral menor, sino un problema estructural.

La salida no pasa por buscar culpables imaginarios ni por blindar un marco normativo que acumula advertencias del Consejo de Estado y observaciones críticas reiteradas desde Europa, como puso de manifiesto el conocido Informe Auken. Los marcos internacionales y comunitarios —desde el Marco de Sendai hasta la Directiva Marco del Agua y las estrategias europeas de adaptación al cambio climático— son claros: la costa debe gestionarse de forma integrada, sostenible y comenzando por la gestión de los sedimentos.

La costa valenciana no estorba; estorba gestionar el litoral sin ciencia, sin diálogo y sin respeto a los derechos.

Ignorar esa realidad ya no es un error técnico: es una irresponsabilidad política.

Javier Cremades Peris

Representante del Grupo de Interés de la Generalitat Valenciana SOMOSMEDITERRANIA - 13 MARZO DE 2026

Enric Pellicer ha publicat al seu blog el resultat d'una nova recerca al voltant d'una activitat ancestral com és la de la pesca amb rall. Al poble ha estat una pràctica minoritària que afortunadament alguns aficionats a la pesca mantenen viva a hores d'Ara. A l'article d'Enric trobareu una informació molt interessant d'un art mil·lenari i genuí del nostre territori. Compartim l'article a la secció d'entrevistes, però com sempre, us recomanem la visita al Blog d'Enric i a seguir-lo a les xarxes socials on publica i participa d'altres activitats al poble.

Si voleu saber més al voltant d'aquest art de pesca, podeu visitar el web de l'Associació de Pesca amb Rall de la Comunitat Valenciana APARCOVA  on d'entrada avisa de la tendència cap a la desaparició, no sols per l'avançada edat dels qui la practiquen, sinó que també pel que denuncia com a incongruència legal i administrativa a l'hora d'interpretar l'activitat. Malgrat ser un poble amb platja i vinculat sempre a la Mediterrània, sembla que vivim un poc d'esquena a la mar, tant pel que fa a les activitats lúdiques, esportives o professionals, i això sens dubte sempre serà una assignatura pendent.

Us tornem a recomanar, com no, la visita al Blog d'Enric i al seu perfil en Facebook on sempre trobareu els fruits d'un treball altruista i sempre molt interessant.

ANAR A L'ARTICLE COMPLET

El diumenge, el dia festiu i de descans per a la cultura catòlica, sempre m'ha semblat, un dia tonto.

Cada casa tenia els seus costums i rutines per als diumenges, diferenciat dels altres dies de la setmana, per un fum de coses. A ma casa, per exemple, dinàvem, normalment, paella o putxero, una hora més tard que els altres dies de la setmana. Hui és diumenge!! A quina hora dinarem?? Preguntava el pare; a les dues estarà la taula parada, li responia la mare; Caram, a les dues!! Això és hora de ric!! Exclamava mon pare, mentre es preparava un Ricard ben fresquet, a mode d'aperitiu.

Una de les particularitats dels diumenges de la meua generació, i d'altres de més enrere, era la de tindre una roba, un vestuari, únicament i exclusivament, per als diumenges i dies festius, la roba de mudar, que en déiem. Pense que eixe costum, ens venia de temps més pobres i precaris. Ai, la roba dels diumenges!! Sempre pulcra i acabada de planxar!!

La meua roba de mudar, estava formada per unes sabates, d'eixes de les bones, uns pantalons de pinces, que en déiem, una camisa i un jersei, tot a joc, tot molt "pijo", tot mudat. De tot allò, un dels elements més importants, eren, sense dubte, les sabates; tots els dissabtes, a la poqueta nit, mon pare netejava i embetumava i cepillava les sabates de tots, perquè diumenge, estigueren ben llustroses i brillants.

El temps passa i les coses canvien; fins als diumenges han canviat, ja ningú té, per exemple, roba dels diumenges a hores d'ara. Pegant una ullada retrospectiva als diumenges, de jovenet estava de moda, anar a la discoteca Pàmpols els diumenges a la vesprada; després vingueren les vesprades dominicals per anar al cinema, o a la nit anar a sopar a un restaurant xinés o a una pizzeria, i en tornar al poble, parar al Ventall per prendre alguna cosa...

Això és perquè cadascú hem tingut, tenim i tindrem, la nostra manera de passar el tonto diumenge.

Ximo Costa, Bellreguard, abril de 2026

El “avance del mar” como coartada para desviar la atención del verdadero origen de la regresión de nuestras playas

Durante los últimos años se ha repetido hasta la saciedad que «el mar avanza» para justificar la regresión de playas, la desaparición de arenales, deltas y la creciente fragilidad del litoral. La frase suena rotunda y cómoda: parece describir un fenómeno inevitable ante el que solo cabe resignarse. Sin embargo, ese enunciado es tan habitual como impreciso.

Estos espacios no son estáticos. Funcionan como sistemas vivos que dependen de un proceso bien conocido: los ríos transportan arenas y gravas desde el interior, las corrientes marinas las redistribuyen a lo largo de la costa y los temporales las desplazan. Cuando ese sistema funciona, el litoral tiene capacidad de adaptación incluso frente a episodios extremos o a la subida progresiva del nivel del mar. Pero cuando se rompe —principalmente por la construcción de presas en los ríos y espigones en los puertos—, como está ocurriendo en gran parte de nuestro litoral, la costa se queda sin su “materia prima” y pierde terreno.

En ese contexto, nuestra costa retrocede de forma sustancial por causas humanas de ámbito local, al haber perdido el equilibrio natural que durante siglos la sostuvo. A menudo se atribuye esta regresión al aumento del nivel del mar asociado al cambio climático, pero su incidencia sigue siendo secundaria frente al déficit de sedimentos, como han señalado tanto el proyecto europeo EUROSION, elaborado para la Comisión Europea, como la propia ONU, que identifican la interrupción del transporte sedimentario como la causa central de la erosión costera, en un contexto hoy agravado por el cambio climático.

Sin embargo, este matiz suele desaparecer del discurso público en nuestro país. Y no se trata de una discusión semántica: hablar de “avance del mar” presenta el problema como algo inevitable, mientras que hablar de “retroceso de la costa” obliga a mirar decisiones internas y responsabilidades

políticas que, por falta de voluntad política, han permanecido demasiado tiempo en segundo plano. Así lo vienen alertando desde hace años más de 50 asociaciones cívicas que integran el grupo de interés de la Generalitat Valenciana SOMOSMEDITERRANIA, que advierten del daño generacional que se está produciendo.

Conviene recordar un hecho esencial: las viviendas tradicionales y los paseos marítimos de municipios de la costa valenciana como Cabanes, Nules, Xilxes, Dénia o Guardamar del Segura, al igual que en otros puntos del litoral español, no se construyeron dentro del mar y se levantaron conforme a la legalidad vigente en cada momento. Sin embargo, hoy la Administración del Estado ignora las causas reales de la erosión para sostener que esos suelos debieron considerarse dominio público marítimo-terrestre y aplica por ello la Ley de Costas con carácter retroactivo sobre realidades urbanas consolidadas, dando lugar a órdenes de demolición o a la pérdida efectiva de los derechos de propiedad, sin una compensación justa y proporcionada, en los términos exigidos por el artículo 1 del Protocolo nº 1 del Convenio Europeo de Derechos Humanos.

Aquí aparece un punto clave: la diferencia entre cómo la jurisprudencia española ha venido interpretando estas situaciones y cómo lo hace la jurisprudencia europea en materia de derechos humanos. Aunque en España no se califiquen formalmente estos supuestos como “confiscación”, el enfoque europeo se fija en algo esencial: la propiedad no es solo un título legal, sino el derecho real a usarla, disfrutarla y conservar su valor.

Por ello, el Tribunal Europeo de Derechos Humanos ha reiterado que, cuando una actuación pública priva de forma sustancial a una persona de ese contenido esencial sin una compensación justa y proporcionada, se vulnera el derecho de propiedad, con independencia del nombre jurídico que se utilice.

Dicho de forma clara, así se aplica hoy en España: cuando, mediante un deslinde, una propiedad privada pasa al dominio público marítimo-terrestre, el propietario pierde su título y, como “compensación”, recibe una concesión administrativa temporal para seguir usando lo que ya era suyo, ahora de forma limitada y revocable. El resultado es claro: pierde la vivienda y, además, debe asumir los costes de su demolición. No existe, por tanto, una indemnización económica real ni un derecho equivalente que sustituya al perdido.

A esta situación se suma una paradoja difícil de justificar. En marzo de 2024, el Senado aprobó por mayoría la toma en consideración de una reforma de la Ley de Costas para proteger los núcleos urbanos tradicionales del litoral con valor etnológico. Sin embargo, casi dos años después la iniciativa permanece bloqueada en el Congreso de los Diputados, pese a que la propia Cámara Baja aprobó su toma en consideración el 10 de junio de 2025, con 189 votos a favor y 155 en contra, para iniciar el debate de la reforma, mientras miles de viviendas continúan atrapadas en un limbo jurídico.

Para comprender la magnitud del problema, basta un ejercicio de empatía. Imaginemos que se aprueba una nueva ley urbanística y se aplica con carácter retroactivo en barrios consolidados de ciudades del interior y que, para adaptarlos a las normas actuales, se retira a los propietarios su título de propiedad para ensanchar calles o crear zonas verdes, ofreciéndoles como única “compensación” un permiso temporal para seguir viviendo en su casa hasta su derribo, asumiendo además los costes del mismo y sin indemnización.

La pregunta es inevitable: ¿lo aceptaríamos?

Proteger la costa y los asentamientos humanos es una obligación colectiva y, en contadas ocasiones, cuando no existe alternativa de protección o concurren razones claras de interés general, una vivienda puede llegar a demolerse. Pero un hogar no debería destruirse sin una compensación justa y proporcional. Cuando se sacrifican hogares en nombre del bien común sin reparar adecuadamente a quienes los pierden, lo que se resiente no es solo la costa, sino la calidad democrática de nuestras decisiones públicas.

Javier Cremades Peris

Representante del Grupo de Interés de la Generalitat Valenciana SOMOSMEDITERRANIA30 ENERO DE 2026

ELS NOSTRES MENJARS

Al llarg dels mil·lennis i segles, un dels elements culturals més enriquidors per als pobles i civilitzacions, han estat els menjars; el plaer del paladar, de la taula i els convits, la cuina; la gastronomia, que se sol dir. Del plaer del paladar, de la taula i els convits, els valencians en sabem prou; a la taula i al llit, al primer crit, ens diu la dita popular.

Ací, a casa nostra, podem gaudir d'uns menjars salutífers i variats, que em recorden a l'antic concepte hipocràtic d'alimentació medicinal; estic parlant, efectivament, de la coneguda i reconeguda per tot arreu, amb el nom genèric de dieta mediterrània, és a dir, una preciosa i precisa combinació ancestral alimentària, on les verdures, hortalisses, carn, peix i fruites, estan en un perfecte equilibri, on l'oli d'oliva, esdevé un element bàsic i força imprescindible, quasi sagrat; tot això, juntament amb el' arròs com a cereal bàsic, componen o formen la nostra sana i variada alimentació; de fet, al costat dels xinesos, els valencians som la gent que més bé preparem l'arròs i el que millor el sap menjar.

Nosaltres tenim cinc maneres bàsiques de presentar o preparar l'arròs: caldós, eixut, melós, al forn i en paella. La barroca paella seria el nostre plat més identitari; plat de dies de festa, convit i comboi amb la família o els amics, l, anar-se'n de paella, que diguem. El sempre reconfortant plat de calent, el tenim representat als variats arrossos caldosos dels quals podem gaudir, també cal anomenar a l'arròs al forn, a ma casa, ma mare solia fer-lo amb les sobres del putxero, l'arròs en crosta. És esta cuina nostra, estacional, on s'aprofiten al màxim els productes de temporada.

No voldria acabar este breu comentari al voltant dels nostres menjars, sense anomenar la fideuà, el putxero, els bullits, la sang amb ceba, els pebres farcits, els espencats, les ensalades i amanides, els figatells, els pastissos de cama-roja, la coca de pebre i tomaca, les coques de dacsa... Salut i ganes de menjar!!! Bon profit!!!

Ximo Costa, Bellreguard, abril de 2026
(Bibliografia: Josep Piera: Els arrossos de casa i altres meravelles, ed. Empúries, 2000)

LA NOSTRA PLATJA

Soc Vicent Císcar, 61 anys, fill de Maria i Vicent "el pintor" o "del cine", mon pare i ma mare quan es van casar van anar de viatge de noces a Palma de Mallorca, i en tornar, dalt del vaixell, ma mare m'ha contat que va fer l'amor amb mon pare i així vaig ser engendrat al mar Mediterrani, eixa és la causa que trobe perquè em crida tant la mar, és com si la mar em necessitara, volguera estar amb mi, tinc un vincle molt profund, la porte en l'ADN.  És un instint natural.

Als anys vuitanta mon pare volia que estudiara i em va dur a fer l'EGB a les Escoles Pies de Gandia. A la vesprada quan eixia del col·legi, al magatzem de ma casa vaig començar a construir els primers vaixells de fusta i polièster. El primer va ser el "Falcó" de 3,70 m a vela, una major i un floc o "foque" en castellà, la vela triangular a la proa, tot fet amb les meues mans. Després quan anava a l'Institut Maria Enríquez, a les classes de disseny vaig començar a aprendre per fer plànols i vaig construir el "Falcó-Cat" un catamarà de 5,30 m també de fusta i polièster. Anava a vela, sense motor.  La meua "alma mater" de nàutica estava al poble, al taller de Paco Ballester i Carlos Cremades, on tots els entusiastes anàvem a ajudar a construir el catamarà Almar de 15 m que actualment està amarrat al Nàutic d'Oliva, tot fet en polièster.

Vaig aprendre molt en aquells temps i amb eixos coneixements després vaig construir unes taules de "windsurf" i així, passava tot l'estiu navegant amb el vent de garbí, típic del nostre litoral.  La finalitat sempre ha sigut NAVEGAR, així vaig aprendre a navegar amb altres entusiastes amb els qui compartíem l'afició.

Més endavant, als anys 2000, em vaig presentar als exàmens per a la titulació de l'anomenat PER (Patró Embarcacions d'Esplai) on estudiàrem la nomenclatura, meteorologia i navegació costanera, traçant demores, enfilacions i oposicions sobre la carta (mapa) per poder-nos situar i així, calcular la nostra posició tan exacta com siga possible on s'intersequen 2 línies de demora, a un Faro o reconeixement d'accidents geogràfics i altres.  Amb el títol més bàsic de patró, vaig continuar estudiant per obtenir el títol de "Patró de iot", on s'ensenya la navegació d'estima, fonamentalment la resolució de triangles rectangles (trigonometria) i la fórmula elemental velocitat = espai/temps, molta matemàtica, tot per poder trobar la nostra posició o punt on ens troben a la mar. 

Amb este segon títol a la mà, vaig continuar preparant-me, en este cas estudiant fórmules, meteorologia, sempre com a assignatura comuna, i les marees, que si bé no es donen al Mediterrani, sí a l'Atlàntic i altres mars. Tot seguit i com a colofó, perquè ja no tinc limitacions geogràfiques per a navegar - ara puc navegar per tot arreu del món -, vaig estudiar a més de la meteorologia, anglés i navegació celestial, és a dir, el sol, la lluna, els planetes i estrelles. On abans eren demores ara són azimuts com a coordenades horitzontals, cal conéixer l'ús del sextant, instrument de precisió que no és més que un mesurador d'angles des de l'horitzó fins a l'astre, com també el de l'almanac nàutic, perquè així, fent unes correccions per determinar gràficament la posició del vaixell podem determinar el nostre rumb i cap on volem dirigir-nos. He hagut d'estudiar astronomia i càlculs de trigonometria esfèrica. Resulta molt interessant com es guiaven els antics navegants sense res d'electrònica.

Actualment, estem en l'era del GPS, tot és més fàcil perquè els instruments ens diuen tot el que volem saber sobre el rumb que portem, i amb l'ajuda dels satèl·lits podem fer prediccions meteorològiques de més precisió, i així navegar amb més seguretat i comoditat. 

Ara soc Capità de iot i tinc el meu propi vaixell, un veler de 9,1 m.

Amb estes paraules que compartisc amb vosaltres, no pretenc altra cosa que animar i donar impuls als entusiastes de la mar a navegar, una molt bona teràpia per a qualsevol malaltia mental.

L'estiu del 2025, amb uns pocs estalvis, vaig comprar un vaixell de segona mà, "l'Stella Sírius", que acutalment estic condicionant de nou per a navegar este estiu des de Torrevella on el tinc amarrat a la Marina Internacional. Va ser una qüestió d'oportunitat i pressupost que vaig aprofitar per a fer possible el meu somni i viure la meua passió per la mar.

Reconec que la nàutica sempre ha sigut un esport d'elit, d'uns pocs, però jo anime a tots i totes a submergir-se en este món tan apassionant, perquè és possible que el pressupost necessari s'acoble a la butxaca de cadascú, és qüestió de restaurar i tornar a condicionar.  Ets el que hi ha.  Jo mai he pogut comprar un vaixell nou, així que me l'he hagut de fer.

El meu lema és:

"Jo no necessite teràpia, sols necessite navegar".

Salutacions.

Vicent Císcar
Capità de iot

Bellreguard, abril de 2026

Enric Pellicer ens recorda amb el seu article que el pròxim 12 d’agost de 2026, Espanya viurà un dels fenòmens astronòmics més excepcionals del segle: un eclipsi total de Sol visible des de diversos punts de la península i les Illes Balears. Serà el primer d’aquestes característiques observat des del territori en més de cent anys, i arribarà en un moment especialment espectacular: a les acaballes del dia, amb el Sol molt baix a l’horitzó. La franja de totalitat —on la Lluna cobrirà completament el disc solar— travessarà el país d’oest a est, deixant fins a dos minuts de foscor diürna en ciutats com Lugo, Gijón o Saragossa. A Palma, el fenomen també serà visible amb una totalitat que superarà el minut i mig. Fora del corredor principal, la resta del territori gaudirà d’un eclipsi parcial molt notable, amb una cobertura superior al 94%.

Els experts destaquen que, durant la totalitat, es podran observar fenòmens poc habituals: un descens sobtat de la temperatura, l’aparició de planetes com Venus i Júpiter en ple dia i el silenci momentani de la fauna. També es farà visible la corona solar, un espectacle que només pot contemplar-se en un eclipsi total.

Les autoritats i entitats científiques recorden que l’observació del Sol requereix ulleres homologades ISO 12312-2 i que només es pot mirar directament sense protecció durant els segons exactes de totalitat. L’esdeveniment, que atrau ja l’interés de milers d’aficionats i turistes, es considera una oportunitat única per a la divulgació científica i per al sector turístic en ple estiu. Amb aquest eclipsi, Espanya inicia una seqüència excepcional: el 2026 i 2027 viurà dos eclipsis totals consecutius, seguits d’un eclipsi anular el 2028, una combinació que no es repetirà en dècades.

Al voltant d'aquest fenomen, Enric Pellicer ens remet un document  que l'explica i que pel seu interés, reproduïm en ARA Bellreguard i queda publicat a l'espai d'articles d'opinió per tal que pugueu tindre de primera mà tota la informació al voltant d'aquesta fita històrica. Podeu punxar al nom i anar directament al seu interessant perfil en Facebook on publica habitualment el fruit de la seua recerca al voltant de la nostra història com a poble i de les diverses activitats en les quals participa. A la secció del Calaix de la Memòria hem habilitat un enllaç al seu blog, on també podreu trobar articles que us aproparan un poc més a la història de Bellreguard. 

Enric Pellicer és una persona activa i aficionada a diverses disciplines, tant és així que participa activament en camps com la guitarra, la pilota valenciana, l'astronomia o la història local.

ENLLAÇ AL DOCUMENT

Mai he escrit res sobre Bellreguard; si ho faig ara, no vull escriure toponímia, ni geografia; ni tan sols de la història o de les històries de la història, que són les que fan poble.

Més bé, el que vull és fer una pinzellada sentimental sobre ell: els primers records em porten directament a París; des d'allí, Bellreguard era la llunyania perduda d'un punt concret. Records d'estiu, de sol i mar; d'aperitius senzills a "Los Intocables": per a mi, una bosseta de "papes Lolita" i un refresquet, li demanava mon pare a Andrés, el propietari del mític bar... I de bon matí, mentre eixia el sol, la mar, lluent com l'argent.

París - platja de Bellreguard, eixe era el meu reduït món d'aleshores, del poble a penes tenia coneixença. És el Bellreguard de 1976 el que recorde; l'any que vinguérem de París per a sempre, com sentenciava ma mare. El senyor Alfredo Pellicer, era l'alcalde... El Bellreguard de les escoletes al carrer Sant Domènec, amb Rosita Flores de mestra.

Recorde que aleshores, ni el poble, ni la seua gent, m'agradaven, i els xiquets, em semblaven una mena de salvatges assilvestrats; foren aquells temps un període de descobriments i estranyeses, per exemple, les primeres festes del poble, on els pedacets em produïen molta por, de les processons, de les revetlles a la plaça del poble, encara plaça de José Antonio Primo de Rivera.

També un temps de durs aprenentatges, perquè cal afegir que no sabia ni parlar, ni escriure en castellà, dificultat afegida a tot aquell gegantesc canvi a la meua vida, de fet, no m'agrada parlar d'aquella època. A hores d'ara, no canvie Bellreguard per res.

Ací estan les arrels de la meua família; ací estic envellint i ací vull morir-me, quan em toque. Bellreguard, m'ha donat una identitat, una llengua, una cultura, un paisatge de mar i horta... Un país, el meu País Valencià. Tot Bellreguard és com ma casa.

Ximo Costa, Bellreguard, abril de 2026