Amb aquest títol compartim l'escrit que Ximo Costa ens ha remés com a col·laboració per tal d'encetar un camí que esperem que molts i moltes de vosaltres seguiu en el futur, perquè ARA Bellreguard aspira a ser un espai on tothom puga tindre veu i per a compartir opinions, vivències i informació d'interés per conéixer-nos millor com a poble.
Ximo Costa, ens parla dels seus records quan la seua família era d'immigrants a França i del procés fins que aquell Bellreguard llunyà per a ell, esdevinguera casa seua i on la consciència de les arrels i de pertànyer, abans reflectida en el pare i mare, acabara sent la seua pròpia. El sentiment de pertinença a Bellreguard, aquests dies es resumeix amb una paraula clau que forma part de la imatge per a la celebració del 540 aniversari de la compra del senyoriu de Bellreguard pels Borja. La paraula "deBellreguard" no és qualsevol paraula, el "de", no és una simple preposició en aquest cas, perquè funciona com un nexe invariable que uneix ambdues paraules, indicant possessió, origen, matèria, causa o característiques, per això, quan queda unida a la paraula Bellreguard li dona un altre sentit i ens fa sentir orgullosos de ser part d'aquest magnífic poble. L'aproximació sentimental de Ximo de segur ens farà pensar en la pròpia, perquè tots i totes tenim i som memòria.
Bellreguard, una aproximació sentimental
Mai he escrit res sobre Bellreguard; si ho faig ara, no vull escriure toponímia, ni geografia; ni tan sols de la història o de les històries de la història, que són les que fan poble. Més bé, el que vull és fer una pinzellada sentimental sobre ell: els primers records em porten directament a París; des d'allí, Bellreguard era la llunyania perduda d'un punt concret. Records d'estiu, de sol i mar; d'aperitius senzills a "Los Intocables": per a mi, una bosseta de "papes Lolita" i un refresquet, li demanava mon pare a Andrés, el propietari del mític bar... I de bon matí, mentre eixia el sol, la mar, lluent com l'argent. París - platja de Bellreguard, eixe era el meu reduït món d'aleshores, del poble a penes tenia coneixença. És el Bellreguard de 1976 el que recorde; l'any que vinguérem de París per a sempre, com sentenciava ma mare. El senyor Alfredo Pellicer, era l'alcalde... El Bellreguard de les escoletes al carrer Sant Domènec, amb Rosita Flores de mestra.
Recorde que aleshores, ni el poble, ni la seua gent, m'agradaven, i els xiquets, em semblaven una mena de salvatges assilvestrats; foren aquells temps un període de descobriments i estranyeses, per exemple, les primeres festes del poble, on els pedacets em produïen molta por, de les processons, de les revetlles a la plaça del poble, encara plaça de José Antonio Primo de Rivera. També un temps de durs aprenentatges, perquè cal afegir que no sabia ni parlar, ni escriure en castellà, dificultat afegida a tot aquell gegantesc canvi a la meua vida, de fet, no m'agrada parlar d'aquella època. A hores d'ara, no canvie Bellreguard per res. Ací estan les arrels de la meua família; ací estic envellint i ací vull morir-me, quan em toque. Bellreguard, m'ha donat una identitat, una llengua, una cultura, un paisatge de mar i horta... Un país, el meu País Valencià. Tot Bellreguard és com ma casa.
Ximo Costa, Bellreguard, abril de 2026
